Història del cinema:

Cinema es una paraula molt gran, i la seva història encara més, principalment esta dividida en el precine, el cine mut, el cine sonor, i el cine digital que arriba fins a l’actualitat.

 

En el precine, el que volien fer era captar i representar el moviment. Durant segles han estat buscant procediments per reproduir la realitat. Es el cas de per exemple les representacions amb ombres. En el segle XVI es va començar a utilitzar l’anomenada “cambra obscura” que permetia la projecció d’imatges externes dins d’una càmera com diu el nom fosca. Després va sortir la “llinterna màgica”, que va ser la precursora de les sessions de cine i a partir d’allà poc a poc es va anar desenvolupant, en el s. XIV també gràcies a que va aparèixer la fotografia.

En l’época del cine mut, es quan diuen els Experts que va començar oficialmente a néixer el cinema. Amb els famosos germans Lumière, que van mostrar, els seus “films” als espectadors, i l’impacta que va donar va ser enorme amb l”arribada d’un tren a l’estació de Ciotat” que reflectia una locomotora que semblava sortir completament de la pantalla. Aquell dia va néixer la cinematografia. Però l’éxit inicial es va anar fonent pel cansament del públic, ja que tot era sobre moments quotidians, sobre la vida laboral i familiar etcetera. Però gràcies a una altre home: Georges Méliès, que va ser el primer inventor de ficcions, de la ciència-ficció, com “Viatge a la Lluna” el 1902, o “Viatge a través de l’impossible” dos anys després., feia aparèixer coses i desaparèixer, utilitzava la impressió d’una imatge sobre una altre, o també utilitzava les maquetes.

Com eren mudes al mig de les escenes anaven explicant l’acció o els diàlegs i a vegades algun instrument donava un toc musical al que s’anomenava “pel·lícula”. Llavors a principis del s. XX ja es va convertir en indústria.

El cine sonor va ser aquella època en que les pel·lícules incorporaven sons sincronitzats, o sons tecnològicament paral·lelament amb la imatge, a diferència del cine mut aquest va ser l’avenç. La primera exhibició pública coneguda del cine sonor projectat va ocórrer a París l’any 1900. La primera projecció comercial completament sincronitzada va ser a Nova York 23 anys després el 1923. Va ser un fenomen global, va ajudar a la ciutat de Hollywood a mantenir-se un dels sistemes culturals i comercials més potents del món tot i que en altres parts del món també es va utilitzar però en un grau menor com per exemple a Europa, Japó o India.

Ja es va començar el cine en color el 1906, però només s’havia utilitzat com a curiositat. Els primers sistemes com el Tecnicolor de dos colors van fracassar tots en el intent de mostrar-ho al públic. Peró el 1933, es va perfeccionar la tècnica del Tecnicolor, com un sistema de tres colors comerciables. Llavors la popularitat del cine en color va augmentar i durant els anys 40 es va utilitzar sobretot en musicals clàssics. El 1950 la utilització del color es va generalitzar tan que pràcticament no es veien pel·lícules en blanc i negre.

I per última tapa existeix el cine digital que és el cinema que utilitza la tecnologia digital per gravar, distribuir i projectar pel·lícules. Té unes una alta resolució de les imatges, al matisat del color més natural.

Encara que sembli una cosa extreta novament va tindre els seus inicis als 80, que se’l coneixia com “cine electrònic”, època que van fer molt projectes i moltes probes. Als 90 va haver-hi una expansió on el cine va començar un procés de transició a la tecnologia digital, amb efectes especials per exemple. I com hem dit aquesta etapa és la última i esta vigent avui en dia, on Estats Units prepara les seves sales amb projectors digitals, i els fabricants fan línies especials de càmeres per un cine professional, amb controladors de colorimetria, diferents formats.

Com ja sabem l’últim avenç en el món del cine va ser el cine en 3D, que són pel·lícules on es millora la il·lusió de la percepció de la profunditat.

Encara que sembli que aquest tipus de cine sigui un invent d’ara pràcticament des de els inicis del cine van ser conscients que volien arribar a crear la sensació aquella de profunditat i immersió, el primer sistema va ser el 1890 per William Freese-Greene i darrerament van haver-hi molts més. Es coneixia bastant bé les bases del funcionament de la sensació en 3D, però tot era anar millorant la tècnica, fer que el que es veies a la pantalla fos el mes real possible per l’espectador, va estar sempre un somni aconseguir tot això però es va començar a fer realitat als anys 50 a estats units.